dilluns, 27 d’abril de 2015

SERRADURES DAMUNT DEL BASSAL

Article d'Antoni Dalmases.
Publicat al web "Núvol. El Digital de la Cultura".
22 d'abril de 2015



Estic trist. Trist i enrabiat d’impotència. Llencen serradures damunt del bassal. Aquí no ha passat res. Oblit. L’oblit porta a la normalitat. Em remou l’estómac, ser còmplice de la farsa. Sort que ja sóc fora d’aquest circ hipòcrita! Content d’haver-lo deixat i poder-lo mirar des de fora. “Per a la Conselleria, vius som un número de la llista; morts, cinc minuts de silenci”. M’ho ha dit una mestra. “Odia el delicte i compadeix el delinqüent”. O el malalt. Victòria Kent no va parlar de la víctima. Potser no calia? Modestament, humilment, com tantes vegades, em trobo al bàndol de la víctima.



Cliqueu dins de la imatge per llegir l'article sencer

Aquí no ha passat res? Una desgràcia dissortada. Un fet excepcional. Certament, la mort és un fet definitivament excepcional, per a qui el pateix. Cal refer la normalitat. Quina normalitat? La de considerar que els mestres i els professors dels instituts es juguen la cara, els pneumàtics i els vidres del cotxe, la dignitat, la paciència… (la vida és una excepció, sí), per un sou, per renunciar a fer la feina d’ensenyar, d’instruir, de formar i difondre idees i criteris; per substituir pares atrafegats – “no sé què fer-ne…”, una frase recurrent, que algú deu haver sentit alguna vegada–, pares enfeinats, pares ofegats per la crisi, per la feina, pel viure del no viure i mil problemes… Tothom en té, de problemes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada